Té fama de ser el primer nan de què es té notícia a Catalunya. La primera referència que es té d'un nan, o si més no d'un personatge més baix que els gegants, que podria ser l'antecedent del Cap de Lligamosques, la trobem en l'inventari de béns comunals de 1678, quan s'esmenta l'existència de "lo gegant, gegantessa, mulassa y ninoy ab llurs vestas ja molt usades".

La paraula "ninoi" és referida a un noi, i també -segons l'historiador Josep Murlà- podria definir una figura de grandària inferior als gegants, que devia consistir en una bona testa portada per una persona. El nom de Lligamosques el trobem esmentat ja el 1760, en els documents de la Confraria del Santíssim de l'església parroquial de Sant Esteve.

L'actual Lligamosques pot ser una adaptació d'un cap que es conserva a la casa que la família Bolòs té al carrer Major d'Olot, que és obra de Ramon Amadeu. L'adaptació podria ser obra del mateix Amadeu, o bé d'algun escultor de la ciutat. La seva funció ha estat llargament discutida; per a uns fa de mestre de cerimònies, obrint pas als gegants; per a d'altres obre pas als gegants i procura que les criatures no els entrebanquin i els facin caure. Segons la llegenda que es transmet de pares a fills, sembla que antigament se li untava el cap pelat amb mel perquè les mosques no molestessin els qui anaven a la processó o, segons una altra versió de la història, perquè les mosques no empaitessin els seus amos, que eren uns comtes, durant la temporada d'estiu.

En el concurs de Gegants, Nans i Monstres típics, celebrat a Barcelona l'any 1902, el Cap de Lligamosques va ser distingit amb el Gran diploma d'Honor.

L'any 1993 el taller El Arte Cristiano en féu una còpia en fibra de vidre. El vestit s'ha anat canviant al llarg del temps, tot i que se n'ha mantingut el model i el color.

En Mill -Josep Mill- i en Pela -Pere Cufí- han estat dos portadors olotins que han fet època amb el Cap de Lligamosques.